El mitjans de comunicació.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població. I tant es així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.

La Llei d’ús també té en compte la presència de la llengua al mitjans de comunicació. 
A la comunitat valenciana hi ha dues cadenes, Canal 9 i Punt dos. La primera usa el valencià fonamentalment als informatius i als programes infantils i juvenils, mentre que la segona és pràcticament tota en valencià però amb molt poca audiència perquè té una programació menys atractiva, amb reportatges i pel·lícules doblades al valencià però d’escàs interés.
Així doncs, encara queda molt camí per aconseguir programes de qualitat i en valencià, tot i que no es pot oblidar les emissores de ràdio i televisió locals i comarcals que s'esforçen per aconseguir amb poc de presupost una televisió en valencià.

 Pel que fa a la premsa, solament tenen de tirada diària els periòdics publicats a Barcelona l’Avui i El Periódico de Catalunya. Encara no comptem amb un diari fet des de la nostra Comunitat totalment en valencià, tot i que està El Punt, periòdic setmanal d’àmbit comarcal. La revista El Temps, setmanari que ve publicant-se des de 1984 amb rigor periodístic i amb difusió tant a les comarques valencianes com a Catalunya i Balears ja que presenta prou informacions sobre les terres catalanoparlants. També la revista mensual Saó es fa en valencià i és molt interessant des del punt de vista cultural.

Normalització i normativització.

L'única manera de posar fre a la substitució lingüística és la normalització. La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió.
La normalització pretén recuperar els àmbits d'us i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua desaparició. Per a portar a terme la normalització és important que el govern protegisca i resguarde el gran patrimoni cultural que és una llengua i també els parlants han de ser lleials a la llengua i fer ús de les lleis i normes.

D'altra banda, per a portar a terme la normativització és necessari que els filòlegs facen una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, unes regles ortogràfiques, etc. D'aquesta manera la llengua en qüestió pordrà difondre's als àmbits d'ús de l'educació, la literatura, i la cultura en general.

Per tant la diferència radica en què la normalització pretén la recuperació de la llengua i del seu ús i la normativització pretén fitxar les normes ortogràfiques per què es faça un ús correcte de la llengua.

Contacte de llengües.

Hem parlat a classe dels següents conceptes:

1. LA SOCILINGUÍSTICA: És una disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua. Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social. Investiga les relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix. Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procès de la comunicació, els àmbits d’ús d'una llengua, el territori on es practica, les varietats lingüístiques més usades, la categoria (social, ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants, els temes que es tracten, el context en què es realitzen les comunicacions, les intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació... 

2. MONOLINGÜISME: És l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. Aquesta situació és excepcional. No s'ha de confondre amb l’acceptació d’una sola llengua oficial. 
El monolingüisme és una situació estranya, és l'excepció i la norma general és el plurilingüisme.
El concepte de llengües en contacte va ser difós per Uriel Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats. D'una banda, el coneixement d'altres llengües, a més de la pròpia, possibilita la comunicació entre els pobles. D'altra, com no hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d'un mateix estat convisquen diverses llengües.
Hi ha dos tipus de monolingüisme: El individual, té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual. I el social, es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual. 

Cal fer una distinció entre llengua minoritària i minoritzada.

• Minoritària: Tenen un nombre reduït de parlants.
• Minoritzada: Pateix la interposició d'una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la pròpia és insuficient per a viure-hi.

3. BILINGÜISME: És el cas més simple de plurilingüisme. Les llengües en contacte en són només dues. 
S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell.
S’ha parlat de diferents classes de bilingüisme: 

•  Bilingüisme individual: És la capacitat d'una persona d'emprar dues llengües. - Segons el grau d'ús de la llengua: passiu (l'entén però no la parla o no la vol parlar) i actiu (l'entén i també la parla).També es pot tenir present l'ús escrit de la llengua (la llig, l'escriu) i ens en resultaria una diversitat de situacions molt complexa. -Segons el grau de domini de les llengües; simètric, si totes es coneixen igual i asimètric, si alguna es domina més que les altres.En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbits d'ús...
  -Segons la motivació psicològica: instrumental (per motius laborals o econòmics, com pot ser l'aprenentatge de l'anglés al món actual) i integratiu (per exemple, els immigrants).
• Bilingüisme social: Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials. S'usen dues llengües que alternen segons unes normes d'ús establertes que no n'organitzen les funcions. També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d'extensió de la bilingüització, l'estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües.
• Bilingüisme territorial: Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a "situació en què s'usen dues llengües" i prou. Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:Diglòssia, conflicte lingüístic i procés de substitució. 

3. DIGLÒSSIA: En aquest cas es parla de distribució funcional d’aquestes dues varietats d'una llengua. Una distribució en què els àmbits d’ús formals i els àmbits d’ús informals són distribuïts de manera rígida. Aquesta distribució funcional d’àmbits d’ús formals i d’àmbits d’ús informals s’expressa per mitjà d'un esquema.

Pel que fa a d’altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar que Fishman (1971) planteja aquesta designació per a unes altres realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d’una mateixa llengua). Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals. Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents; i així descriu les quatre situacions següents: 

1)-Situació de diglòssia i bilingüisme: És el cas d'aquelles societats els membres de la qual són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.

2)- Situació de diglòssia sense bilingüisme: És el cas d'aquelles societats on l'elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe. 

3)- Situació de bilingüisme sense diglòssia: És el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.

4)-Situació sense diglòssia i sense bilingüisme: Seria la situació de comunitats o estats monolingües. 

El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears.

4. SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: És un conflicte lingüístic que existeix quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d'un territori.

Una vegada que un comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es direigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva. El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera o bé el procés contrari: la normalització.
Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

1.Llengua forastera ocupa certs àmbits.

2. Bilingüització.

3. Monolingüització.

4. Bilingïüisme unidireccional.

5. Conclusió: Abandó absolut de la llengua dominada, ús exclusiu de la nova llengua.

Un fenomen paral•lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant (A) interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl•lit. Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua. Els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat.
Els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant. 

5. INTERFERÈNCIA LINGÜÍSTICA: Canvis en l'estructura d'una llengua motivats directament per la influència d'una segona llengua. En situacions de substitució lingüística la interferència l'exerceix la llengua dominant i pot arribar a defigurar totalment la llengua dominada.

• Interferència Fònica: La introducció del fonema [X] del castellà [Xéfe, miXeIIons] i la no distinció entre essa sorda i sonora 
• Interferència lèxica i semàntica: és la part més sensible de la llengua "jués", "mansana" (barbarismes)
• Interferència morfosintàctica: S'apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant "la costum, la senyal, deurien ser les set, va caure trencant-se una mà".